Jacob

Torre della Specola (Pàdua) Abril 2008

Pàdua em sorprèn. La ciutat de Sant Antoni esdevé un cofre d'amagatalls i sensacions diverses.  La meva segona visita a la capella Scrovegni, per visitar al mestre Giotto, la recordaré com una sensació d'equilibris cromàtics. Els verds, blaus i vermells de certes escenes de la capella, em quedaren fitxats a la meva retina com els llamps de la nit. Els quinze minuts autoritzats per les autoritats museístiques, no son suficients per beure la quantitat de sensacions que percebíem els qui estàvem dins la capella. Mira com son les coses. Mira i surt. Mira i calla. Mira i no toquis res. Mira i plora. Mira i estima. Tot és la mateixa fam. I el silenci t'agafa. I la pluja que no aturava mai. I l'aigua del matí arribava  fins a la pell i no tenia paraigües i els edificis no tenien porxada. La Piazza dei Erbe, quasi solitari, amb els botiguers emprenyats de tanta pluja, em permetia d'amagar-me baix els seus aixoplucs interiors. A la tarda, amb un cel de llençols grisos, guaitava per la riviera de Tiso Camposampiero fins a l'encontre dels canals que guarden l'Observatori Astronòmic de Padova; la torre della Specola. Mirall i observatori. No podia demanar res més. Només a on estava l'ensenyança.

Estarà entre el mirall i l'observar? 

La Jove intrèpida a Prato della Valle. Pàdua (Italia) abril de 2008

Arribo a Pàdua una mica cansat del viatge. Abans, una aturada a Venècia i la ciutat dels canals, sempre misteriosa i estranya, m'havia fet recordar uns deutes amb ella. Deutes que em reservava per més endavant.

Pàdua , la petita ciutat del Veneto que sempre espera una primavera que no arriba, estava preciosa; la llum del nord arribava amb unes intensitats desconegudes per mi. M'esperava la jove intrèpida, el Giotto i les ganes de reviure les passes que ja havia fet a l'hivern passat.

Deixo que el pensament faci la seva i els ulls mirin amb renovada il·lusió la llum que cau sobre l'herba del Prato della Valle, i la dolça tendresa de la mà de la meva filla em porta a petits records de la seva infància.

Què hagués fet per poder aturar el temps?

Prato della Valle, Pàdua (Itàlia) Febrer de 2008

Nel giardino dei salici ho incontrato il mio amore;
là lei camminava con piccoli piedi bianchi di neve.
Là lei mi pregava che prendessi l'amore come viene,
così come le foglie crescono sugli alberi.
Così giovane ero, io non le diedi ascolto;
così sciocco ero, io non le diedi ascolto.
Fu là presso il fiume che con il mio amore mi fermai,
e sulle mie spalle lei posò la sua mano di neve.
Là lei mi pregava che prendessi la vita così come viene,
così come l'erba cresce sugli argini del fiume;
ero giovane e sciocco ed ora non ho che lacrime. 

Al final d'aquesta setmana marxo un altre cop a Pàdua. Potser tindré que revisar les passes donades el mes de Febrer. Tornaré a visitar al mestre Giotto, tal com li vaig prometre. Tornaré a la Piazza dei Erbe, potser amb un davantal i una senalla de corda.

I caminaré donant-te la mà i ens explicaràs les teves mirades.

Ho farem al jardí?

Interior de la Cova de Son Torrella a la Serra de Tramuntana (Mallorca)

Les llunes marquen dinàmiques de comportament dins el món de la pagesia, com unes regles que la pròpia natura imposa i les seves variacions fan una manera d'encarar certes coses, una mena de diàleg i de sentir els ritmes naturals. Una lluna nova predisposa una mirada específica. Avui comença el període de la lluna nova i les feines del camp agafaran un caire disciplinari diferent. El taller em resulta a moments un lloc a on experimentar el "tempus" de la gent que treballa per la muntanya.

I si agafo els negres del hivern i els sotmeto a la durada de la lluna nova?

Tindran que perdurar com a negres perennes?

Al mateix passa amb el pensament?

I si així passés, el pensament esdevindria llunàtic i una ordenació de mirades respecte a les llunes em podria ajudar a veure el món en un ritme diferent !

Henry Moore, l'escultor anglès probablement més elegant de la història escultòrica anglesa, havia experimentat durant la seva joventut, el passar les nits de lluna plena a Stonehenge. A mi aquest fet m'impressionà moltíssim. Jo havia fet el mateix a Menorca dins un poblat Talaiòtic, per que volia experimentar la llum de la nit dintre un recinte ancestral. I la vaig sentir.

Hi ha moments que em sento llunàtic. I sento la foscor de la cova.

Fornalutx, primavera de 2008

Primavera que arriba a la muntanya i capgira els cossos dels éssers, que habiten per les crestes de la Serra de Son Torrella, tocats per els vents del nord continental, fent que les sensibles flors de les petites plantes dansin un ritme estressant. Bucòlica i malvada estampa que l'arribada de la primavera reinicia any rere any.

El pensament demana una articulació més pausada i els actes és superposen al ritme de l'estació. El taller és renova i les mirades vigilen els delicats moviments que deixa la matèria pensada.

Els pagesos cremen tot vegetal que podrà pertorbar un territori que demana inseminar, escampant les cendres, deixant la possibilitat de fertilitzar la terra. Fent tradició i fum.

I si el taller és tradició i fum?

Meditaré i cercaré aquella música que pugui portar-me a l'Abril dels nostres somnis.