Jacob

Gheto Vechio. Sestiere di Cannaregio. Venècia. 22 d'abril de 2008

El gueto de Venècia [de l'italià ghetto i aquest del venecià gheto, nom d'una foneria situada al Sestiere de Cannaregio a Venècia] respirava l'humida i neta mirada del matí. Acabava de parlar amb un rabí amb cara de piadós i olor d'haver sortit de la dutxa. Portava a la mà esquerra un llibre, potser el Sidur, i amb l'altra m'indicava el camí per arribar a la sinagoga. Poques paraules, les necessàries. Vaig pensar que tenia cara de turista, de que la meva imatge no portava gaire confiança als ulls de qui potser acabava de resar una estona, d'estar amb el seu Déu. No hi vaig pensar més amb ell. Tampoc vaig entrar a la sinagoga, només al petit museu hebreu. Sempre estàs pagant. A la sinagoga un preu, al museu un altre. Havia comprat una estrella de David filigranada d'argent, una kippa negre ribetejada amb fils blancs i daurats i m'havia menjat un pastís de gust semblant al rubiol de Mallorca. D'aquesta manera guardaria un petit record i un sabor del lloc a on la paraula ghetto s'escamparia arreu del món. Una llibreria jueva, petita i càlida, m'havia permès de veure un llibre d'art jueu, editat a França i a on sortien fotografiats els rimmonim que es conserven a la catedral de Palma i atribuïts a una sinagoga siciliana de Cammerata.

Quan sortia del gueto em vaig topar amb el rabí, el mateix que al matí m'havia indicat el camí. La nostra mirada fou diferent. Em va venir al cap la història del mestre cec. Aquella en que el mestre cec no veu la cara dels deixebles, ells en canvi poden veure la cara del mestre i aquest no torna la mirada.

Es tracta de mirar i sentir?