Jacob

Canya. Sa Ràpita Juliol 2008 

Illa de Cabrera (Mallorca) Juliol de 2008

Potser tindria que haver dit qualque cosa més. Però les paraules no em surten. No en tinc i les poques que tinc se'm perden per les clavegueres del pensament. Els colors em reclamen i el taller em mira com si ell i jo tinguéssem deutes antigues.

Només que vosaltres, els amics i els que deixau a els vostres blogs les espurnes del vostre mirar i sentir i que compartim a moments, mereixeu un petit adéu. Necessito fer la casa neta, encapsar els meus escrits i deixar que el temps faci la resta. No abandono a Jacob, només que ara vol descansar.

No cal dir l'emoció que el blogaire Kokon m'ha fet sentir amb el seu post dedicat a Jacob. A ell dir-li que, a moments, voldria ser com el pintor Wu Daozi que va desaparèixer dins la calitja d'un paisatge que havia acabat de pintar o com el poeta Li Bo que va morir ofegat dins el riu, tractant d'agafar el raig de llum de la lluna que es reflectia damunt l'aigua i que tantes vegades havia escrit.

Com tampoc deixo a Noves Flors que les llàgrimes banyin la seva pell. Sensibles i delicades les seves mirades i sentiments, que han fet una visita obligada per dins les seves pàgines, visites que més d'una vegada en permetien tenir esperances sobre l'art.

No deixaré de visitar-vos. Com tampoc a Joan d'Occitània i el seu espectacular blog, potser tindríem que nombrar-lo cap pare dels blogaires de la Mediterrània. Ni a Passatger, qui fou quasi el culpable, sense ell saber-ho, que m'engrescà a obrir el meu blog, ni a Cinzia de l'Alguer amb la seva recerca del amic amat, ni a Avalon per gaudir dels seus treballs artístics, joies de dibuixos. Com tampoc a Alta mar, una vertadera enciclopèdia de la ciutat de Palma. Ni tampoc a Ariadna i el seu laberint de lectures que sempre ens proposa. I tants....

No acabaria.

Era un acte de fe, només.