Jacob

La meditació sobre l'ocre condueix  a rossegar el gris. Arrossegar un color és semblant a quan estirem un objecte pesat, incapaços d'alçar-lo i per tant l'estirem per portar-lo a un altre lloc. Peró sense deixar que s'enlairi, sempre tocant terra. És un moviment ple de matisos.

És com rossegar una cosa condemnada a traslladar-la sense dignitat. És un moviment d'energia que pot acabar convertint-se en un altre acció.

I medito sobre l'acaronament. Acaronar el gris desprès d'haver-lo rossegat per una superfície és com culminar un acte d'equilibri. És l'únic color que aguanta les envestides dels moviments cromàtics amb dignitat i elegància.

Ara i aquests dies passats, per dins la Serra de Tramuntana un aire d'arrossegades s'escampa per dins les encletxes del pensament, com estelles clavades entre les ungles i la pell. Moments delicats i que necessiten de la carícia.

La meva mà s'obre per acaronar el món, l'acte menys conceptual que conec. I les meditacions pictòriques guarden per si mateixes les seves mirades, que segur guaitaran per la tardor.

Venus solitaria. Pintura damunt paper. 2007

Avui el dia olorava a Tardor i la mirada foradava el paisatge de la Serra de Tramuntana, emboirat i net per un vent minso de nord. Els usuaris estrangers de Mallorca pasturaven per Fornalutx com les ratapinyades, fent voltes dins un petit redol sense anar enlloc, aparentment. El meu pensament estava dins el taller, que ja demana serenor i pulcritud. Estupidesa per part meva demanar pulcritud al taller. Potser confondre pulcritud i austeritat manlleva frescor de comportament. Peró la pulcritud dins el taller és tan necessària com la mirada neta, al menys la mirada que arriba del sentiment. Acostumat a que el pensament pictòric tradueixi rapidesa d'execució i lentitud de contemplació, l'olor a vent del nord em demanava pulcritud. I s'enlairava dins la petita estança del taller una determinació plàstica. Les divagacions si el segle XXI és un segle pictòric m'escridassaven dins el meu cap talment com les boixades que els meus veïnats estrangers practiquen; boixen a crits, follen a crits, ejaculen a crits, tenen els orgasmes a crits. L'oratge suau i fresc del nord em convidava a reduir la velocitat del pensament i la tendresa miraculosament s'escampava per els racons. Tendresa i excitació. Com sempre sortia la possibilitat de l'equilibri. I he mesclat els vermells que tenia. I he arrossegat els grisos, que és l'únic que es pot fer amb el gris. I he meditat sobre l'ocre. Volia practicar l'excitació de la tendresa i donar-li llum.

Son Torrella a l'estiu de 2007
 

Des de l'any de 1999 pujo a Son Torrella i participo d'unes excavacions al petit santuari calcolític de la serra de Tramuntana. És un ritual del que ja no puc estar sense ell i del que considero una pràctica ideal per un pintor. Baixar a les runes de la cultura dels que encara no havien descobert l'agricultura és una experiència d'ombres i llums. Difícil de narrar. Els darrers anys, preocupats per treure'ns del davant a tota la xatarra del imperi romà, ens han servit per tractar d'entendre com la població de la serra de Tramuntana venerava o tenia culte a les coses del cel. Hi penso aquests dies quan veig com la gent i part de certa progressia venera i lloa les verges dormides de la ciutat de Palma.

Les restes de la cultura ancestral d'aquesta illa, emmagatzemades dins els museus de Mallorca, aturades per les burocràcies dels partits politics dins el poder, condemnades a futurs parcs temàtics, o el que és pitjor, sense ajudes econòmiques, sí que n'estan de dormides i quasi en coma profund.

Mentre que la cultura cristiana d'aquesta illa, filla de les politiques del imperi romà, és va convertint en un altre parc temàtic; de miracles per la Seu, betlems, verges dormides i reivindicacions d'abadies i em demano si no n'estaria millor sota les runes del segle XX i poder gaudir dels seus tèrbols i poètics assumptes, des d'una mirada arqueològica. Només de pensar-ho sento com els homes del calcolític ho podrien celebrar amb una bona canya. I és que la puta calor d'aquests dies, sols convida a ficar els ulls a la caverna i tenir el cap dins la muntanya. I dormir, clar.

Els dies d'agost a Fornalutx són calorosos. Però a l'horabaixa del dia, petites ratxes d'aire fresc ajuden a suportar la difícil i complexa relació que tinc aquest mes, desprès d'unes vacances dolces i tendres. Només els giris que estiuegen a Fornalutx alteren el dia a dia. Al meu carrer hi ha dos edificis convertits en hotels, d'alló que en diuen rurals, o rústics, encara que no hi tenen res de tot aixó. Un dels edificis era una casa particular de poble i l'altra el convent de monges de San Vicenç. I ara són hotels atiborrats d'estranys objectes, a on s'entremesclen èpoques que acaben de rematar el mal gust dels seus explotadors. Una mena de virus estètic sense cap vacuna possible. Els turistes habiten aquests llocs envoltats dels habitants naturals del poble i d'una manera discreta ens mirem i ens observem. La majoria dels turistes que estiuegen a Fornalutx són britànics de pell blanca, algunes parelles amb infants passegen per el carrer amb certa lentitud i parsimònia. Ahir una nina britànica d'uns onze o dotze anys amb una pell extremadament blanca i uns cabells daurats, es va treure les sandàlies i va deixar anar la seva veu, cantant una preciosa i tendre melodia, fent per uns moments un estiu dolç, oblidant les amargós. Suposo que així és la vida. Dolça i amarga.

Esperaba tener donde despacio

Avui he acabat vuit anys de relacions pictòriques i altres coses.

I em quedo enganxat dins un poema de Juan Eduardo Cirlot i que va escriure en homenatge a Gustavo Adolfo Bécquer. Cirlot era un erudit del simbolisme i un gran coneixedor de l'art abstracte des de les seves arrels i actua amb la seva poesia dins el meu caòtic taller a manera d'equilibrista. Me posa damunt la corda i practico l'equilibri.

I rellegeixo els noms del colors de Cirlot; Azul de soledad, Rojo sacramento, Verde golondrina, Carbón azul, Rojo desgarrar...

I penso que el taller mantindrà el seu personal caos si decideixo iniciar un silenci de pinzells, capficar-me dins les aigües del Llevant de Mallorca i meditar sobre les pintures negres i blanques. Medito si emportar-me la tinta xina, les novel·les pendents de llegir, les introduccions a l'art prehistòric i un grapat de mirades de la Serra de Tramuntana. En demano si sabré agafar la distància necessària. En tot cas m'espera l'horitzó de l'Est i la llum del sud de Mallorca.