Jacob

Litografia de Bram Van Velde

sobre la primavera de tu pecho...

Així comença el poema que Jacobo Sureda titulà "El abrazo". El poeta i pintor mallorquí, que morí als 33 anys i del que Jorge Luis Borges li demanava:  Escribe, hombre Jacobo, y escribe largamente...

I avui l'he recordat moltíssim.

A la Serra de Tramuntana un vent de nostàlgies i d'absències s'endinsava dins el caòtic taller de pintura, fent que la tasca del pintor s'ofegués dins la traïdora teranyina dels grisos. Jacobo Sureda demanava el cap fresc sota la font dels llavis d'una estimada. Paraula i pintura tractaven de somniar l'abraçada.

He decidit declarar el meu taller zona catastròfica. Una manera de sentir-me modern. Accepto el caos com una part de la vida del meu taller i en conseqüència la meva vida pictòrica reflexa l'estat del seu lloc. Introdueixo el rock, una música que havia abandonat de manera precipitada, amb les dosis suficients com per no creure'm que si deixo de sacralitzar el meu territori, la profanació s'escamparà per tot arreu. Ahir vaig caminar per Barcelona amb palpitacions noves. I la vaig trobar preciosa i lluminosa. I em vaig perdre per dins la llibreria jueva del carrer de la Palla i un petit llibre de Georges Perec, "Nací (textos de la memoria y el olvido)" seduïa la meva mirada i la meva lectura. És el mateix.

Fent-me pensar que un taller és memòria i capsa de sentiments.

Quan començarà la meva festa pictòrica? Tindran que passar un parell de llunes de Tramuntana per veure la llum platejada?

I les preguntes surten de les encletxes mes insospitades del taller.

Es curiós com s'enreden les coses, no hi a manera que el taller agafi el tarannà necessari per poder fer feina. El temps em llenega i és converteix en un camí desgastat per les patinades pròpies. Dins el taller surten petites confessions guardades com a grans secrets.  És relativitzen i perden el seu estatus de secrets de taller. Un acte necessari per altre part. I en surten d'altres que fan possible una mirada.

I són com el somnis, tenen el mateix lloc natural dels somnis: el buit espacial. Dins aquest buit, els secrets es converteixen en imatges que s'escampen o s'esvaeixen, sense gravetat, sense pes. Només que la seva intensitat i la seva poètica permeten a les imatges que suren, tenir categoria de presències, de resplendors, de llums o de turmentes d'espigues daurades. I tracto de mirar i llegir. I potser el temps donarà saviesa al secret mes estimat i li darà espai.

Serà la llum, el secret?

O potser és la pols còsmica que orbitava dins la teranyina?

És la llum de l'Est i el vent de l'absència, que s'ajunten i surten de canyes.

I penso que un taller sense secrets i sense buits  és un lloc confús i dispers.

Es sorprenent l'efecte de remenar el taller. Les petites boires de pols  acompanyen les precioses teranyines que habiten per els racons del taller. Algunes d'elles en estat de començar el camí per la seva galàxia. I la turmenta de pols és com la xatarra còsmica que l'aire de l'est suaument aixeca, fent-la ballar entre els fils d'una aranya anònima. Medito si deixar-la  al taller i esbrinar la seva naturalesa. A favor té la seva bellesa i la delicada estructura. I en contra...?