Jacob

Cuando se pierden las imágenes, también se pierde el espacio. Cuando se pierde el sonido, también se pierde el lenguaje. Se masculla sin ruido, no se sabe ya finalmente lo que se cuenta, en el centro mismo de la conciencia subsiste todavía un poco de deseo, pero si este resto de deseo desaparece, se accede al nirvana. (Gao Xingjian en La Montaña del Alma)

El cert és que a mi el Nirvana em resulta lluny culturalment. Però  avui pensava amb el text del escriptor i pintor xinès i retenia la idea de la pèrdua de les imatges i de l'espai.

I ara, desprès de fer inventaris dins el meu taller, surten les pèrdues. Imatges que eren presents és difuminaven i tornaven ambigües.

El tercer dia de la lluna plena m'ha convidat a treure les tisores i tallar imatges que anaven quedant sense espai, sense amor, sense mirada. Deixaven de ser pintura. He procurat fer-ho delicadament. I una sensació de pau perfumava el caòtic taller de la Serra.

I si per uns moments el desig ha desaparegut?  

Avui a la Serra de Tramuntana la lluna plena guaita per damunt la font d'es Verger. Platejada i lluminosa, escampa la seva llum per les dormides aigües dels safarejos. Petites estances d'aigües tancades i cobertes de fulles de llimonera. A la meva infantessa era el lloc a on apreníem a nedar, fermats a una corda. Nus i lleugers ens endinsàvem per treure les granotes. Que inflades amb la pell d'un jonc fèiem surar. I avui al taller he llegit les paraules que, escrites al vent, en recordaven les aigües tancades del mite del signe zodiacal  de l'Escorpí. I un altre mite zodiacal com la mirada del Sagitari, meitat animal, meitat humana, m'indicava la presència arcana de la solitud davant l'univers i he recordat un refrany sefardita, "Se vive como se sueña, solos".      

La nostra mirada mira pell i veu foc.  Mentre el poeta desgrana la naturalesa de la mirada i el pintor s'endinsa més enllà de la superfície. El mestre Li Po moria ofegat dins un riu, que tantes vegades havia contemplat, quan volia agafar la imatge de la lluna rebotada damunt l'aigua. I el pintor Wu Daozi desapareixia dins la boira d'un paisatge que acabava de pintar. Histories Zen.

A la Serra de Tramuntana, les  restes de les fogueres s'escampen per les esllavissades de la mirada, restes de llunes, com els miralls trencats. Sons negres i vermells. No son les paraules, ni les imatges, ni l'art, ni la bellesa, sinó un altre cosa, que ningú coneix, i que a moments es pot sentir. És el que cerquem. La boca seca i les paraules humides i el cel negre amb ulls vermells. Ulls cirera i veus mirades. Recuperant la memòria del vespre, com el conte del mestre jassidic, a on els nins quan neixen tenen coneixements ancestrals, només que l'àngel amb un dit sella la boca. Shhhhhhh! I els rabins pensen que la solució està en els ulls i en les orelles. Mira i escolta. I el nin i la nina és fan grans. I miren i escolten. I a moments senten. Senten la por i el pensament s'ofega i s'emboira, com Li Po i Wu Daozi.

 Zen i Zas.

 A la Serra de Tramuntana la lluna rebota a Son Torrella, il·luminant les restes de la mirada que ara, trenta, cent, o mil anys, amb les pipelles tancades deixes de mirar.    

De sempre, de sempre estàs cansada. Any rere any. De temps immemorial. Mare dels sentiments i de les fonts. Cansada del vent del hivern. De les gelades del mes de Febrer. De les plujes desesperades de Mars. Nomes acaronada per els lledoners. I abandonada de les estacions.  Esperant la primavera que no arriba. Esperant les petites flors de la serra, de les restes de la xeixa de muntanya, farina i pa dels pastors, de les falgueretes de roter, de les liles delicades del camí, del vol dels joves xoriguers.

Estàs molt cansada?

I ara amb l'arribada de l'estiu, tornaràs a ser la mirada de nosaltres. Mare dels sentiments ancestrals. Cansada de la foscor. Senyora de les muntanyes. 

És com si hagués trobat una oració a una deessa de la Serra de Tramuntana.