Jacob

 La jove intrèpida a Padova, Mars de 2008

Piazza dei Erbe (Padova) febrer de 2008

Piazza dei Erbe, agafes una greixonera, hi poses una cullerada d'oli, un all, unes fulles de julivert, remenes, ensumes, mires la Piazza, somrius, medites què et ve de gust fer; risotto? tallarins? No sé, qualsevol cosa. Tornes a mirar i la jove dels formatges et crida i et presenta els seus formatges i els tastes. I el bergantell de les mandarines de Sicília diu que provis les clementines del sud. I les proves. I el senyor de la xarcuteria diu que tens que provar les seves coses. I no saps que fer amb les teves papil·les gustatives.

Agafes una greixonera, hi poses una cullerada d'oli, un all, unes fulles de julivert i ara a més unes llavors de coriandre, hi poses tota la Piazza dei Erbe i la menges.

Venècia, febrer de 2008

Només et deixen estar quinze minuts amb el mestre. Impossible dialogar amb ell. Quan entres a la capella et cauen totes les preguntes que havies pensat. No tens paraules, només ulls, ni tan sols mirades, et ruboritzes, no saps per on començar. Les paraules, s'ofeguen dins la saliva, les beus, les mossegues, acabes pensant que no diràs res i cales el cap cercant el trespol per si de cas caus a terra. Només catorze persones dins la capella, silencioses, escoltant les paraules d'una guia que en quinze minuts ha de contar no sé què de la feina de Giotto. Recordo que va dir el temps que tardar en pintar la capella; des de 1303 a 1305, dos anys.  Els darrers cinc minuts vaig fer-me enfora del petit grup i vaig tractar de mirar amb la distància necessària, per tenir una cita el mes vinent. Per Mars tornaré. El guàrdia em va mirar i em va acompanyar amablement a la porta de sortida.

Només el silenci del Pont de la Llibertat de Venècia, convidava a meditar sobre la pintura, sobre Giotto.  

Obra de Vanessa Tiegs i Santiago Sierra

La setmana ha esdevingut moguda i els preparatius del viatge a Pàdua han condicionat el comportament quotidià. El taller, sempre atent a els canvis, m'ha regalat una mirada inquieta, com si em deixés una qüestió que l'hagi de meditar molt lluny del seu espai. Es com si em digués que agafi la distancia necessària. De fons, les noticies sobre el món de l'art venien de la fira Arco de Madrid. Una fira que sempre em porta records contradictoris. I més al fons pensava amb la merda i la menstruació. I ho pensava tot lligat sense saber per quins motius. Potser per que havia estat mirant l'obra de Santiago Sierra que havia exposat el mes passat a Londres. Una obra de merda.

I aixó m'ha havia fet meditar sobre la matèria humana i aquesta meditació l'enllaçava amb la feina de Vanessa Tiegs, que utilitzant la sang de la seva regla en feia uns dibuixos vigorosos. Tot junt em bullia dins el meu cap i relacionava els negocis de l'art, la merda i la menstruació, com si d'una trilogia de pensaments emboirats s'instal·lessin sobre la taula del taller, inconnexos i sense una clara articulació. Les preguntes sobre l'art mai m'abandonen i sovint no hi trobo respostes, suposo per que les preguntes que em faig son equivocades. Santiago Sierra, en el fons, cerca fitorà la consciencia del espectador i Vanessa Tiegs de la seva sang menstrual en fa una poètica quasi mística. Ben mirat es tracta de dues matèries que els humans portem i que troben amb l'art un lloc a on dipositar-les. De la fira de Madrid no sabria definir-la. Perquè hi hauré pensat?  El cas és que una cita del Rabí Nachman de Breslau m'ha deixat a gust: Fins i tot amb bon ull, vés en compte i no et precipitis.

El sediment de cal apagada
permet viure
els vermells
a les parets de les cases
com un naufragi
de sentiments perduts
i cal·ligrafies
d'una pinzellada amarada
[ara rosada]
dibuixen
amb els blancs de l'hivern
petites llunes dormides.