Jacob

Pintura de Giotto di Bondone

M'espera Pàdua i no sé quina maleta haig d'agafar. Potser hauré de fer una volta per dins el taller, cercant les mancances cromàtiques dels meus dibuixos. I clar, tindré que contar-li a Giotto tot el que em passa quan miro el cel estrellat del nord de Mallorca i sento la silenciosa mirada del negre illenc.

Seria magnífic que m'escoltés. Per ara escolto a Sophie Solomon.

En Joan l'occità i na Cinzia des de l'Alguer m'han donat el premi Arte y pico i clar no se molt bé que fer . Només agrair la seva mirada. Per mi ha estat una sorpresa i al mateix moment un honor, per ser ells els qui m'ho han donat. Gracies de tot cor. Aquest premi ha estat creat per Eseya  http://arteypico.blogspot.com/ Les regles del premi són les següents:
- Cal triar cinc blogs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu blog per tal que tots el puguin visitar.- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.- Exhibir aquestes regles.

Els cinc blogaires als quals atorgo el premi són els següents:

 A Passatger per que quan era per el món ens portava l'aire que alenava i la mirada  tan equilibrada, amb els seus textos plens de joies.

A Greenlion, per la seva capacitat de fer-nos somiar amb les seves il·lustracions

A Joan l'occità, per el seu magnífic blog, tan especial, que m'apropa a les terres de molts de mallorquins jueus, avantpassats nostres des de temps immemorial. I per donar a conèixer els esperits musicals tan especials
 
A Lliri blanc, per la seva delicada sensibilitat i per transmetre l'aire d'una altre illa, tan propera a la de Mallorca.

A Cruella, per les seves històries , que a moments les fa sentir nostres.

Felanitx gener 2008 

La nit sempre amaga i destapa mirades. L'illa de Mallorca, malgrat la seva claror geogràfica, sempre acaba per seduir la mirada nocturna. Els seus vespres conviden a la contemplació i a la distància. Els viatges interiors, encara que curts, poden significar un desplaçament de l'ànima cap a direccions no previstes. La feina meva, la pintura, a moments em demana mirades girades. Quan cau una fulla de l'arbre, la vull mirar per les dues parts i això no sempre es possible. Les dues cares no son visibles. És el perfum de la bellesa de sempre. Si ets un clàssic t'agradarà l'ordre i si ets un romàntic t'agradarà el caos. Mallorca esdevé un caos quan surts el matí de Fornalutx i acabes el vespre a Felanitx. Quan tornes al taller i medites el dia viscut, t'has de rentar el cos i la ment. Potser has de fer una meditació fonda i un exercici de netejar les imatges viscudes. La mirada cerca allò que et reconforti amb el món i t'ajudes amb petits rituals. I penses amb la música. 

Em fa gràcia que els dies d'aquesta setmana les noticies estiguin farcides a lloar les monarquies llunyanes. Com si els mallorquins de pell blanca enyoressin un passat només conegut per la literatura històrica. Obvien tota l'anacrònica vida del que això significa. En canvi a mi, el que enyoro és el cacau de la Guinea i el de Colòmbia. I és que avui en tot aquest marron del burgés que va néixer a Montpeller i que fou el rei de tot aixó nacional, juntament amb el carnaval dels cristians, he menjat xocolata amb  gust a cacau quasi perfecte. El meu rebesavi fa crear una fàbrica de xocolata a Sóller i el meu pare fou el darrer xocolater de la família. Tres generacions fent xocolata. El gust del cacau m'ha portat a la meva infància, quan d'amagat del meu pare ficava el dit dins el petit safareig de xocolata i em jalava tot el que podia. Ara li diuen un tast.  I és que a vegades quan tanco la porta el taller i camino mirant la nostra societat, en venen ganes de tancar-me dins el taller i tirar la clau per la finestra.  

Fornalutx, gener de 2008

La geometria del silenci cana la meva aigua a l'espera d'una primavera inèdita i les imatges de la serra captiven la mirada i la netegen. La ciutat, cada cop més lluny, més opaca, ja no es un centre i l'art de la memòria invisible ocupa el lloc que li pertoca.

Apareix amb força la idea de Memorial com un pou de profundes ressonàncies, d'ecos i espirals mirades. I com sempre, l'art es converteix en l'espera.