Jacob

reflexes de llum al taller de Fornalutx. Tardor 2007

L'ombra, a moments, apareix com els pensaments. De sobte una ombra s'enlaira i esdevé un reconeixement. És la possibilitat de l'art.  Si l'art existeix, és una ombra.
És presenta de manera imprevista i altera el ritme d'una disciplina, la mirada queda perduda i apareix el desig d'esbrinar la seva naturalesa.
I les preguntes surten. Surten com a ganivets.

L'art de la pintura és una ombra del pensament i a moments s'enfonsa dins el pou dels sentiments i les mirades suren. Es la superfície del naufragi.
Bram Van Velde sostenia que hi havia més dies morts que vius i que l'art és un risc, un esforç davant lo desconegut.

L'ombra i la llum, desconegudes i atzaroses, possibiliten que els gestes i les construccions plàstiques aguantin el desencís de la vida. A vegades.

Escultura de Ferran Aguiló

Les escultures de Ferran Aguiló visiten Biniaraix, en un moment en que l'art de l'escultura, a Mallorca, pateix de certs silencis, potser per motius diversos o desídia dels interlocutors, o per pròpia imposició dels escultors mallorquins. Potser també per que l'escultura viu un procés de autoreflexió o de expurgació dels seus propis valors. La naturalesa de les tres dimensions clàssiques que tradicionalment comporta l'escultura, no acaben de seduir a les mirades necessàries per que ella pugui tenir una presència més enllà de les rotondes i parcs públics, llocs molt estimats a la Mallorca dels politics mercaders.

En qualsevol cas els darrers treballs de Ferran Aguiló conviden sobretot, al menys a mi, a pensar en la sinuosa estratigrafia del pensament. Porten un "corpus" de formes i moviments que no neixen del trespol, ni son suportats per peanyes ni s'instal·len per sobreviure. Són com escriptures de ferralla còsmica, potser d'ancestrals mirades que cerquen un present, com si volguessin articular un assaig. Pesen per que són de matèria i son lleugeres a la mirada per que són pensaments dins l'espai. I són portadores de compromís amb l'art. Al menys de l'art que tracta sobre el desvetllament en forma de bellesa. Difícil compromís que alguns artistes assumeixen. Treure els vels que tapen els pensaments, la bellesa i la identitat. Nues i amb la pell erosionada, algunes de les escultures de Ferran Aguiló conviden a pensar amb la cita del filòsof jueu Emmanuel Lévinas, del qui Ferran és un bon lector, quan deixa anar que " l'art és el devenir d'una ombra, un horabaixa, potser una invasió d'ombra al coneixement" .

Metal.lgrafies i ferralla còsmica s'ajunten i Ferran hi posa la seva capacitat de discerniment.  

Tardor a Fornalutx 2007

La serra de Tramuntana agafa el color de la tardor banyada. Els boletaires i caçadors s'escampen per els olivars i racons de la serra. Tords i esclata-sangs agafen un protagonisme quotidià i les cama-seques i picornells substitueixen la manca del bolet rei a llocs a on encara la seva presència és nul·la. Aquests dies les noticies a Fornalutx venen de Balitx, de sa Comuna, de Mónnaber, des Marroig, de Son Torrella o de Bini, autèntics santuaris dels bolets. Els mallorquins de pell blanca que habiten a Fornalutx son moguts al ritme que la naturalesa imposa.

El taller també agafa el color de les meves dèries. Les eines del taller s'enreden a llocs nous, sense saber molt bé el seu destí final . Pinzells i espàtules canvien de posició sovint. I les petites teles em miren com si, al·lucinades, em demanessin quines són les meves intencions. Els dies passen i les diminutes mostres de creativitat, quasi imperceptibles, esdevenen miracles.

La música envaeix el taller quan les hores de soledat s'aferren com les paparres . El torrent deixa anar una petita remor d'aigua i les mirades a la muntanya permeten endinsar-se dins una grisalla de pensaments.

La pintura exigeix un temps. Davant la velocitat de l'època, demana temps i ho demana per que ella està feta de temps i de delicades mirades. I em demano sobre la naturalesa de la tardor i dels seus signes.

Gàbies de pensaments i encletxes de mirades revesteixen el cos. 

Les muntanyes segueixen el seu ritme; embarassades de tardor.    

Restes de bardissa a Fornalutx, 2007

La ciutat, avui, estava rara, potser era jo. La tardor la sento , quasi sempre, com una estació de bonaventura i de cert misteri. El diumenge havia estat per les crestes de la portella que condueix a Comasema , a la serra de Cúber, contemplant el paisatge que s'obri cap a les penyes del castell d'Alaró. Havia començat a caminar entre les partions d'Almallutx i Cúber. I a la matinada, quan l'alba trencava, la llum de l'est encenia les penyes del Puig Major fins arribar al petit torrent d'Almallutx.

Des de la serra de Cúber podia contemplar les vessants del pla de na Rateta i la frontera que separa Cúber de la finca de l'Ofre.

Per uns moments meditava sobre la toponímia de la Serra de Tramuntana i el pensament em portava a recordar els noms de les coses. De la gent, dels llocs viscuts i estimats. Avui he començat el dia fent cafè al bar del "foco", a la facultat de filosofia i lletres, (així és conegut per els estudiants d'economia, el lloc a on estudien els de lletres, com un "foco d'infecció", de paràsits).

Al dinar, a un restaurant italià, hem parlat sobre Bolonya, Pàdua i Venècia. I he recordat un lloc del Piamonte a on es podia menjar un arròs amb bolets. A la tarda he tingut una conversa amb E. Cohen, un amic del sud d'Espanya. I sempre recordo les aventures dels seus avis i rebesavis des d'Egipte fins al Marroc. I de la negativa del Rabí de Melilla a deixar-lo a entrar al cementiri. Tal com diu el precepte jueu de no deixar a un Cohen visitar la tomba dels seus avantpassats.

Ja a l'horabaixa, he contemplat una preciosa escultura del escultor anglès David Nasch i he parlat d'Andy Goldsworthy, un altre escultor anglès que a Fornalutx havia fet unes escultures al seguer de can Raó.

La toponímia m'ha conduit a pensar en Gaston Bachelard, i la seva poètica de l'espai; amb els nius i les conxes, els porxos i els racons i les petites estances dels nostres records.