Jacob

La prèvia a la nit del bou, a Fornalutx, el temps entre dins una mena de bombolla estranya, no gens transparent. El taller no se'n allibera d'un aire sempre preocupant. El bou servirà per qualque protesta a la premsa o de qualque organització. En àmbits privats quasi ningú hi està d'acord. En el fons, els mallorquins amb les seves tradicions en fan el que volen. Si han de mirar a un altre lloc ho fan. En una ocasió se'n va recriminar que no m'aixeques quan sonava la Balanguera. Res de nou. Obsessionats amb el segles XVII, XVIII i una mica dels XIX, marejant una època cultural infame, els cristians mallorquins i altres n'estan encantats de posar-se la vestimenta tradicional d'aquests segles i acostar-se per les esglésies i places i engolir de tot. Ahir a Fornalutx unes quatre-centes persones s'empassolaren un pa amb oli i coses per dos euros. Els xeremiers donaran el sus. Li diuen sopar a la fresca, també fer poble. Els euros seran per l'església de Fornalutx i li diuen patrimoni.

Jo a l'estiu em poso la vestimenta de mallorquí pre-talaiòtic: una mica de roba, un poc de menjar i l'aigua a prop. I clar m'ho tinc que inventar tot, l'himne, la tradició, les relacions, vaja: una feinada.

El bou de Fornalutx, rebrà una corona de murta o de llorer que li posarà la pubilla del poble, vestida de pagesa, moments en que els joves i altres esclataran en mamballetes. Tindria que sonar la Balanguera?

Els fornalutxencs, dividits en dos bàndols seguiran la seva.
Un any mes s'esvaeix la oportunitat per convertir una festa amb una mirada diferent.

¡Maleïda tradició!

El taller es va omplint d'ocres. Enrere queden els grisos. No passa el mateix amb els negres.

¡Que necessaris son!

 "White Godness"  Dibuix de Beatriz Colom Poceiro (Avalon).

Aquest dies ens visita a Fornalutx Avalon i ho fa en tanta potencia i màgia que no he pogut evitar d'agafar el seu pèndul de cristall violeta i esbrinar la naturalesa de l'Àngel, que damunt pa d'or havia dibuixat aquest hivern al seu estudi de Barcelona. I tal acte màgic ens ha permès de veure que l'àngel no tenia el seu sexe definit. No podia ser d'altre manera, tractant-se d'una autora que amb el seu dibuix crea màgia i et convida a pensar-hi.

Els dibuixos i gravats d'aquesta autora i que durant tota la setmana ocuparan les parets del Casal Municipal de Can Xoroi, m'han recordat les profundes oscil·lacions que hi ha entre el veure i el llegir. Dibuix i literatura quan funcionen esdevé un miracle. Il·lustració i paraula fan que la sortida de pensaments sigui més lleugera.

L' autora deixa que les paraules de Louis Cattiaux les puguem llegir;

Que la inspiració de l'artista

sigui tan alta com els estels i

que la seva vida sigui tan

humil com la terra

Un dia sense pintar és com una dia sense mirar. Cec i perdut. L'arribada de les festes de Fornalutx malmenen la crònica i rutinària disciplina de pujar al taller i mirar. Un exercici senzill que per un pintor de la meva singularitat em resulta necessari.

A moments em demano què faria si no pogués guaitar dins el taller i mirar el món. El que diàriament anem fent. No cal pintar, potser només la mirada per les petjades del dia anterior és suficient. Com si les mirades passades, encara fresques, et demanessin un consens.

Penses i mires el mateix?

I medito si l'art del segle XXI és una pregunta o una mirada que llenega. I medito si el mes d'agost la meva pintura es meditada. I el meu pensament s'agrisa com les roques del Puig des Verger o com les crestes de la Serra de Tramuntana.

I demano una mirada serena i passional, pulcra i embogida, fosca i clara. I penso amb la penombra, que és com la queixa, com les tonades del Llevant, com el so esquerdat d'una canya. I sospito que la vida també és així.       

El bou de l'any 2006 (Fotografia procedent de la Veu de Sóller)

L'excusa és que la tradició te més de cent anys. Una banalitat més dels qui manen. No sé si surt del Govern Balear o del Consell Insular de Mallorca aquesta manera de veure les coses. Les tradicions son interessants quan és creen, però repetir-les? I quines d'elles? I quan és mesclen amb festes patronals? Un sant o una santa o una verge i per contrapartida una animalada. A Fornalutx és tracta de la nativitat de la mare de Déu. Podria pensar en una relació ancestral; la deessa i el bou. Una divinitat femenina i un símbol masculí. Un ritual agrícola.

I al petit poble de la Serra de Tramuntana la nit del bou és converteix en una bauxa d'alcohol, música i festa. La gent d'arreu de la comarca i altres llocs queda entrebadada. I al matí els qui no poden pasturar la seva galtada d'alcohol , estaran tirats per dins la brutícia del poble i el més valents s'enfrontaran al bou demostrant la cara de mascle i del seu poder davant un animal fermat i en la por al cos. Altres, una mica més serers tractaran de posar ordre. Ordre a la bauxa?. La jerarquia del caos.

Els petits infants mirant des de una posició de protecció a no rebre la envestida d'un bou, que a més porta nom, ("Vitube" és diu el bou d'aquest any) prenen nota del que fan els majors i senten, senten coses. Quan tot acaba, les restes del bou és reparteixen per dins el municipi; el mengen. En una ocasió ho vaig provar, estofat de bou en diem. I vaig sentir que practicava una mena d'antropofàgia. Vaig menjar tradició i contradicció. I un any vaig fer el dibuix de la portada del programa de festes, vaig dibuixar un bou, ni tan sols en donaren les gracies.

I medito si agafo una bona espardenya de qualsevol alcohol, anar-me a un altre lloc per no mirar el que passa, fer una pancarta de protesta o senzillament comentar la jugada. He començat al matí enviant una reflexió escrita a l'ajuntament de Fornalutx per l'ús d'animals a la seva festa i que considerés els euros que gasten. Tanmateix el dia de la patrona, quan el bou ja és mort, les autoritats i convidats aniran a la missa solemne fent el seu culte. Els residents protestants del poble miren com els catòlics fornalutxencs s'ho fan. Tot plegat els cristians consumeixen contradiccions tradicionals. Peró ells no les senten. Només els Taurus demanen i també d'altres el sentit de la tradició. Els conservadors i els progressistes en fan un estofat i queden per l'any següent. Suposo que en nom de la tradició.

Lluna d'agost. Binibassí 2007

Binibassí és un dels llocs de la meva infància, de la meva primera mirada pictòrica, del meu primer amor. Des de Binibassi la vall de Sóller sembla una vall somiada. Quan les nits de llunes plenes s'escampen per la vall, a casa nostra semblava que la llum de la lluna la portàvem nosaltres, com si fóssim els senyors d'una llum còsmica.

L'altura de l'alqueria ens permetia veure la vall de Sóller com una magrana oberta, tacada de llum de perles, de negres racons, de grisos misteriosos i de taronges de faroles, a on l'arquitectura de l'església de Sant Bartomeu marca la referència del centre de la vall.

La lluna plena de Binibassí era la lluna de la perifèria, del cantó. Era la meva lluna, solitària (totes les llunes son solitàries, només la dels amants no ho semblen, peró ho són) i personal; amb ella parlava, amb ella somiava i amb ella plorava. Era la lluna que em permetia escurar les restes dels pensaments deixats a les voreres de la frontera o fitorà les opacitats de la mirada fosca i esquerdada. També era la lluna de les nits de seguers negres i delicats xiuxius que supuraven melodies llunyanes, d'ombres amb retxes de cuques de llum i nus a la gargamella que estrenyien la mirada de la ignorància.

La lluna de Binibassí sempre apareix dins la meva vida quan les altres semblaven ignorades.